Fugint de la fam o de la guerra,
deixen la seva llar i béns
i amb els fills i quatre pertinences
inicien el camí de l’esperança:
una petita llum dins aquella fosca nit.
El camí és llarg i ple de paranys,
no estan sols i en troben d’altres…
són milers d’esperançats,
perseguint la mateixa llum,
que sembla allunyar-se a cada passa.
El poc que portaven a sobre, es va acabant…
Tot falta…
On és la compassió? On és la mà que s’allarga?
On és un raconet apropiat per viure?
On és un treball digne? una escola per aprendre?
Són joves arribant a un continent envellit.
Són famílies senceres amb molts fills,
trepitjant terres més plenes de gent gran que de canalla.
Busquen la pau que els han pres
i es troben amb la porta tancada! On s’ha amagat l’esperança?
La Europa de l’abundància,
tant orgullosa del que ha anat aconseguint,
oblidant el com ha obtingut aquest benestar,
te por… la mort ha colpit diferents llocs i l’allau d’estrangers
no és desitjable. Les urnes amenacen i parlen.
Hem girat els ulls vers el melic?
Hem tancat la mà gasiva?
Ens hem negat a compartir el poc o molt que tenim?
Què estem fent? què podem fer millor?
Reanimem l’esperança! Ells i nosaltres la necessitem i en tenim el dret!
Tònia
17 de setembre de 2016
Poema pels refugiats. Autora Tònia Cortadellas
