El passat dia 9 d’aquest mes va morir, a l’edat de 84 anys, en Joan Casañas Guri, un dels membres de l’Agermanament de la primera època, amb activitat a Xile i després a Catalunya. Precisament l’any 1990 publicà, a Editorial Claret, un llibre fonamental per a la història del moviment, del qual anexem la coberta i una ressenya a on hi consten alguns detalls biogràfics d’en Joan.
Per a completar-ho esmentem que el març del 1963, quan portava 2 anys d’ordenat sacerdot, va viatjar cap la diòcesi xilena de Valparaíso junt amb Josep Ribera, Joan Sanmartí i Ignasi Pujades a qui al cap de pocs mesos s’hi va afegir en Francesc Puig. Mentre els seus companys eren destinats a barris obrers o suburbis, el Joan va ser incorporat a la pastoral universitària, a on hi va desenrotllar un treball d’arrels i relacions tan fondes, que perduraren passats molts anys del seu retorn. Retorn i allunyament fruit del cop d’estat de l’any 1973 i de la participació del Joan i companys en la tasca política i social que cercava un socialisme en llibertat. A Catalunya va col.laborar en les activitats d’Agermanament, detallades en la ressenya adjunta. Com a capellà, a Sabadell va atendre diversos grups i comunitats populars. També va ser voluntari de la comunitat de Drapaires d’Emaús els quals va acompanyar espiritualment. També fou consiliari de de grups de Vida Creixent a la parròquia de Sant Feliu de Sabadell. Darrerament es va traslladar a viure a la residència sacerdotal de Sant Josep Oriol a Barcelona, motivat sobre tot per cuidar la salut, que havia patit el sotrac d’un ictus.Va passar una temporadeta recuperant-se força. Però fa fa un temps, com mig any o un xic més, va començar una forta davallada general en el seu organisme. Va arribar a quedar-se pràcticament al llit la major part del dia. I, segons ha explicat el seu amic FrancescPuig, fa poc temps se li va produir una infecció al braç tan devastadora que els metges de l’Hospital Clínic li digueren que caldria amputar el braç. Ell s’hi va negar, ja que tampoc li asseguraven la curació, triant doncs el camí de la mort. I es va anar apagant. No li van faltar les cures pal·liatives adients. El que no s’ha apagat és el reflexe vivent de la seva humanitat alliberadora en els cors de totes i tots amb qui havia conviscut.
